Llegia l’altre dia que la creativitat va de la mà de la disciplina. Més concretament, la idea de com la creativitat, sense la disciplina, no arriba a la perfecció. Ho deia Pau Casals, així que no sóc ningú per discutir-ho. Tot el contrari, ho compro.
Però això em va fer pensar. Recordo haver crescut amb una idea totalment diferent. Recordo anhelar el domini de la pilota quan jugàvem a futbol al pati. O que qualsevol instrument musical, a poder ser petit i portàtil (el piano quedava descartat) no em fos estrany com ho són. O que les làmines de dibuix deixessin de ser blanques per passar a ser obres d’art. Però no, ni esport, ni música, ni dibuix. No vaig néixer per això, i ho vaig entendre de seguida.
Perquè em van explicar que hi havia qui tenia una facilitat per dominar certes pràctiques que només podia ser innata. O ho tenies o no ho tenies. Ni vaig deixar de jugar a futbol, ni vaig avorrir la flauta (pot semblar-vos complicat), ni vaig suspendre mai plàstica. Ni tinc cap trauma per tot això. Però hi havia nens i nenes que no s’havien d’esforçar gens per fer-ho perfectament bé. I la idea era que amb tot el meu esforç no arribaria mai a fer-ho com ells ho feien sense suar ni una gota.
I avui miro al meu voltant (podria haver escrit ‘mirem’, perquè estic segura que a vosaltres també us passa), i trobo a faltar aquest esforç que no sé si no ens van saber explicar o és que no ho vam entendre. Però potser a alguns els hagués anat bé explicar-los que tan se val si ets o no un geni fent quelcom, l’important és que piquis pedra i t’hi posis amb totes les teves forces. Només així sortirà bé. I si ho fas amb passió, serà perfecte segur.